Translate

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Mantes de "cayuco" pel Força Lleida

Ho reconec. De tots el viatges que tenim aquesta temporada, Oviedo era un dels que esperava amb més ganes. Bàsicament perquè no hi havia estat mai i d'aquesta manera afegia una nova "creueta" al meu particular mapa d'Espanya. De totes les províncies espanyoles conto que entre unes coses i unes altres només em falta anar per Ávila, Zamora i Cuenca, a banda de les illes més enllà de Menorca, Palma, Gran Canaria, Santa Cruz, Lanzarote y La Palma. Llàstima que la majoria de viatges hagin estat de feina...com el d'Oviedo.
D'entrada, però, vam tenir bones notícies. Dos xòfers, i preparats a la banqueta per si es necessitava la seva presència...
Al Joanet ja el coneixeu. El nou és el Josep Maria, un bon fixatge i, a més a més, fumador. Els qui tenim aquest vici ho agraïm. No és que ens deixi fumar a l'autocar, però almenys trobes una mica de solidaritat jejejeje. Ah! I tauletes a la zona posterior de l'autocar! És evident que les gestions del capi Simeón i Alzamora van donar els seus fruits.
El desplaçament, per tant, començava bé. Vuit hores per endavant, però com diria aquell...amb il·lusió! A més, l'empresa de restauració que proporciona els menús als dies de partit al Barris Nord sembla disposada a donar un cop de mà i deixar les existències que sobren al pavelló. Així, en Joaquín es presentava a l'autocar convidant a croquetes. Vaig declinar la invitació però els que les van tastar deien que eren bones.
Amb croquetes, dos xòfers i taules començava un viatge llarg i que, per tant, convidava a venir preparat. Alguns ho van entendre ràpid i es van presentar amb matalàs, coixí i mantes, algunes de les quals van ser rebatejades per Juampi Sutina com "mantas de cayuco". Per la seva aparença, no li faltava raó. Ara és quan potser us pregunteu...i per què mantes? Doncs perquè a l'autocar viatgem 10 jugadors, 4 membres del cos tècnic, 2 xòfers i 2 periodistes. En total, 18 persones. 18 temperatures corporals, 18 perfums, 18 sensibilitats, 18 costums, 18...que ficar-se d'acord amb la temperatura ambient és impossible, vaja!
Davant aquesta situació s'opta pel "recurso fácil". Temperatura ambient de 23/24 grauets i qui tingui fred que es tapi i qui tingui calor que es vagi traient roba...fins a un punt, és clar. Passa igual que amb el tema del fil musical i les pel·lícules. Amb Joaquín Prado no n'hi ha. L'experiència diu que 18 persones són també 18 graus de sordera potencial diferents. Així que el més normal és passar-te el viatge demanant que pugi el volum, després que baixi, després que torni a pujar, després que si "apaga que tinc son"... Altre cop solució salomònica. No hi ha ni música ni vídeos. Qui vulgui que s'espavili amb la tablet, l'ipad, el mòbil o un bon llibre, que potser seria la millor opció.
Ara sí. Arranquem. Tirem milles fins Briviesca (Burgos), o almenys això diu el gps de twitter. Allí fem el ressopó després de l'amanida de pasta que ja coneixeu...
D'acord, és un capritxet. Quan ho vaig veure em vaig treure 20 anys de sobre ;)
Lo millor de la parada, però, va ser que vam coincidir amb una excursió de nois madrilenys d'uns 11/12 anys encuriosits davant la nostra presència. Ens van demanar de tot, però el més sorprenent va ser aquesta conversa:
Noi: Oye, ¿tú cuánto mides?
Simeón: 2,12 (aceptamos pulpo como animal de companyia perquè davant tenia Arteaga, molt més tímid i també molt més alt)
Noi: ¡Aiva! ¿Te vienes a pegar un niño?
La resposta del José no la vaig escoltar perquè encara ric ara...
Un cop superat el shock tirem fins Oviedo, on arribem a l'hotel a la primera gràcies, com sempre, a la tasca d'scouting d'en Joanet. Afortunadament, l'hotel és als afores. I dic afortunadament, perquè aquell mateix dia s'entreguen els Premios Príncipe de Asturias. Manifestacions, policia per tot arreu...un cristo considerable. Però no ens afecta. I no, no vaig veure els prínceps. Ni ganes, per cert.
Altre cop compartim habitació amb en Sergi i en aquest cas ens recorden que no es pot fumar d'una forma ben curiosa.
Pregunta amb premi: què hi ha de sopar? Molt bé! Arròs a la cubana i vedella. Hi ha coses que es mantenen anem on anem. Igual que la forma de roncar d'en Sergi. Quin suplici, mare meva...
L'endemà és dia de partit i al matí anem al pavelló a entrenar. Bé, ells entrenen i nosaltres mirem i de passada certifiquem des d'on ens tocarà radiar. En aquest cas a peu de pista darrera una cistella.
Pumarín és un barri d'Oviedo i, com és evident, té un pavelló de barri. Vindria a ser com el de Pardinyes però sense seients i amb una grada supletòria.
I després mires les bases de competició de la FEB i diuen que els pavellons han tenir un determinat aforament, una sèrie de serveis, una temperatura mínima i màxima, bla, bla, bla. Val a dir, però, que vam estar còmodes i ens van tractar molt bé. És clar, que havíem viatjat amb una figura mediàtica important en aquelles terres.
Joaquín Prado tornava a casa i per alguns era un gran esdeveniment. Per ell, també va ser especial. Un cop acabat l'entrenament toca una mica de turisme. D'entrada, un servei sorprenent...
Digueu-me raro, però no ho havia vist mai. I no, una bebeteca no és un lloc on fartar-te de beure. Oviedo és com San Francisco, però sense tramvia ni foques al Pier 39. Bé, de fet, és diferent en moltes més coses, igual m'he passat. El que no és gaire diferent és l'orografia. Vagis on vagis no pares de pujar i, per tant, baixar. Fas exercici. I veus les inquietuds del poble.
Ara, que per inquiets, els nuvis que es casaven a la catedral. Gent, com diria l'amic Torrelles, de "plafoll". Molt "plafoll". Amb pasta, vaja. Limusina per la núvia, convidats que semblaven sortits dels Príncipe de Asturias i una música ensordidora que després descobrim que surt de tot just una gaita i un tambor. Però quina gaita i quin tambor! Reconec que una mica agrada, però al segon minut el cap et comença a demanar un canvi d'orientació. Abans, però, foto de rigor.
Pels qui no em coneixeu, jo no porto ni barret, ni ulleres...
Ho sé, semblem com els orientals, que ho fotografien tot, però és que a les nou del matí a la porta de l'hotel ens hem trobat una colla de xinesos fotografiant el nostre autocar. Concretament la imatge de la Seu Vella que hi ha impresa a la part posterior. Fent país!
Adivineu el dinar? Pasta amb salsa bolognesa, carbonara i/o "xòfer" i pit de pollastre. Superat el menú, intent de migdiada.
Arriba el moment clau. Aquesta gent va veure el Barça-Madrid? I si ho va fer, com s'ho va muntar? La primera part la vam veure així:
No sé si tenim mala sort o triem els pitjors quatre estrelles de l'estat, però si a Palencia ja us vaig dir que l'hotel no matava, el d'Oviedo era, televisivament parlant, surrealista. Tot just deu canals (en Josep Maria ens va dir que a la seva habitació només se'n veien cinc) i ni una sola zona del recinte on veure el partit, bàsicament perquè no hi havia ni tele, ni gol, ni plus, ni plas, ni res de res. En fi, sort del portàtil.
A la mitja part va tocar anar cap al pavelló, on després de buscar i rebuscar vaig trobar la línea que al matí vaig ser incapaç de trobar. Normal, estava tancada en un calaix! "Cosas vedere, Sancho, que no credere". Això li va dir don Quijote a Sancho i jo al Caufa.
Però hi havia línea. Entre unes coses i altres tot just vaig tenir temps de veure el gol d'Alexis i el de Jesé a la porta d'un bar. Aixxxxxxxxxxx
A partir d'aquí, la resta ja la sabeu. Partit, derrota i carretera i manta cap a Lleida en una nit on diuen que es dorm una hora més. El cert, però, és que el rellotge s'avança una hora (només un cop, no cal fer-ho cada vegada que arribes a les tres) però això no vol dir que necessàriament dormis una hora més. Jo no ho vaig fer.
No va ser fins a les tres de la tarda, un cop finiquitat l'Espanyol B-Lleida Esportiu que no vaig poder fer un, crec que merescut, bona nit i tapa't.






Cap comentari:

Publica un comentari