Translate

dimarts, 10 de desembre del 2013

Huesca també existeix

Després de dos mesos explicant quilometrades en bus, ara venim del desplaçament més curt de la temporada: Huesca. Amb la nova autovia ja acabada, tot just una horeta de camí...en el ben entès que trobes el pavelló a la primera. Mira que he arribat a visitar ciutats i fer quilòmetres, però el meu sentit de l'orientació no seria la meva principal virtut. I si al cotxe fiques dos "gepeeses" ja és la bomba. Però vam arribar. Justets, però vam arribar.

Primera sorpresa, el Força Lleida ha viatjat amb seguidors, però sense cap representació "institucional". No em direu que no xoca que un club amb 11 directius i un gerent no tingui cap representació de la directiva a la grada en el desplaçament més curt de la temporada. Això sí, el president al matí era al Camp d'Esports per veure el Lleida Esportiu-Betis. Personalment, em sembla lamentable. Igual és que s'ho veien venir o no volien repetir el "calentón" de l'any passat. O potser la paraula és passotisme o desídia.

Com ja he comentat a qualsevol que m'hagi preguntat (en persona, a la xarxa o a la ràdio) crec que enguany s'ha fet un pressupost que a 30 de juny quadrarà. Costarà arribar-hi, però quadrarà. I a partir d'aquí a Félix González i companyia la resta no els importa. No els importa ni que cada cop hi hagi menys gent al pavelló (mentres comprin menús rai...), ni que les empreses no responguin, ni que l'equip rendeixi per sota de les possibilitats reals dels jugadors, ni que el gerent a temps parcial no hagi demostrat (almenys portes en fora) que s'ha guanyat el sou des que el 4 d'octubre es va tancar la plantilla amb l'arribada de Milutinovic. Insisteixo, és una sensació molt personal que no vol dir que necessàriament correspongui amb la realitat. Però és el que em transmet el club ara mateix.
Per cert, tot això ve perquè la passada temporada l'equip va estar acompanyat per algun o alguns directius a Huesca, Barcelona, Andorra, Logronyo, Pamplona i Palencia. Com ha de ser, vaja.

Segona sorpresa, tenim línia...tot just sota dels canons d'aire calent. El de Huesca és un dels pavellons on la premsa està millor ubicada, però on resulta més difícil treballar perquè hi ha uns pupitres fets a mida d'estudiants de primària. I no és conya. Encabir-se allí dins és tota una aventura. Finalment hi vam entrar. I vam radiar el partit (¿?) Quin desastre nois! Derrota merescuda, i amb la sensació que ha estat el primer partit de la temporada que no em lluitat. A la roda de premsa el discurs de Prado va ser el de sempre. Que si treballem molt i tal i tal i tal...

Abans, però, ens vam retrobar amb Pierre Oriola. Hi ha jugadors que venen, juguen, marxen i "si te he visto no me acuerdo". N'hi ha que venen, juguen, marxen i mantenen una cordialitat. I n'hi ha que venen, juguen, marxen i quan es retroben amb tu demostren que el bàsquet no és només esport. També hi ha una relació i bon rollo real. És el cas del Pierre, amb qui ens vam saludar efusivament a la zona de vestidors i ràpidament em va preguntar per la resta de la tropa. I els va pujar a saludar a la grada. S'agraeix. I molt. Bon paio i bon jugador. Encara ara no entenc com collons el vam deixar escapar. Perquè, mira, que els euros de Palencia, Melilla o Lugo s'emportin a Feliu, Pino o Dani Rodríguez ho puc entendre. Però que el Huesca, amb un pressupost similar al nostre i uns sous similars als que podíem oferir aquí, s'emporti a Oriola ni ho entenc ni crec que ho pugui entendre mai.

En fins...

Després de la patacada a la pista, carretera i manta cap a casa, tot i que en aquest cas poder fer "bona nit i tapa't" al teu llit no té preu