Translate

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Primera parada, Palencia

Estrenem #unaligaenlamochila amb una petita crònica del que ha estat el primer desplaçament del Força Lleida. Tampoc no espereu cap exclusiva, només us intentaré explicar com és la vida d'un periodista en un viatge amb un equip professional.

Primera parada, Palencia. El destí ha volgut que cinc mesos després tornem a la ciutat de Marta Domínguez, entre altres. Una plaça que coneixem perfectament perquè allí és on vam tancar l'any passat la temporada jugant el play off. Abans de partir, roda de premsa prèvia dels protagonistes...o gairebé diria que "parte médico". Viatgen tots, però Simeón avisa que està al 20%, Alzamora continua amb molèsties al turmell i la cara de Llorente i Arteaga és un poema perquè estan amb gastroenteritis. Els vinculats Rubín de Celis i Sevillano s'incorporen a l'expedició amb els "grans", tot i que això de "grans" enguany és molt relatiu. Amb una mitjana d'edat de poc més de 23 anys, el Força Lleida és l'equip més jove de la Lliga, a banda dels dos filials.

Amb aquest panorama, sort del Joanet, perquè si no seria l'avi del bus. Ho sé, ens fem grans. Però en Joanet hi és. És el conductor de l'autocar i ja el coneixem d'anys enrere. Bona gent. Un paio peculiar que sempre comença i acaba les frases amb un "cagondena", però que sempre ens ha portat arreu...i a la primera! De vegades no és fàcil trobar l'hotel, però en Joan s'ho estudia, mira, remira, fa un bon "scouting" previ i sempre fem cap. Per aquest primer desplaçament ha canviat de vehicle. És més llarg i més "ampli"...però no té taules. L'Alfons (Alzamora) així ho fa notar i el Jose (Simeón) ja li encomana deures al Marc (delegat) per la propera: unes tauletes com les de sempre per poder jugar al que convingui.

No sé com ens ho muntem, però sempre que anem a Palencia plou. Aquest cop, plou a Lleida i aquesta serà la meva visió panoràmica durant les sis pròximes hores. Vaig davant, a la dreta. Com sempre. Diu en Dani (ajudant de Prado) que millor no canviar rutines.


Comencem el viatge a les 12.38, o sigui 38 minuts tard. No passa res. Entre l'aigua, els pic-nics que no arriben, el projector que quasi es queda a Lleida i la mandra típica no hi ha viatge que sortim a l'hora. A la part davantera esquerra viatja un any més el gran @Scaufape company de quilometrades i enguany també d'habitació. Un paio peculiar també. Fa 35 anyets i per celebrar-ho se'n va a Palencia. Tremendo. Això sí, és pujar al bus i al cap de 10 minuts ja dorm. Quina sort!

A partir d'aquí, una mica de lectura, una mica de mòbil i dinar. Ho fem al mateix bus. Estem davant una temporada marcada per l'austeritat i s'estalvia per tot arreu. Els jugadors i cos tècnic tenen pic-nic. Una completa bossa amb amanida, pasta, fruita, beure...de tot, vaja. El nostre pic-nic és a gust del consumidor. El "recurso fàcil" és l'amanida de pasta i una peça de fruita.


Ho sé, ens passarem dos dies menjant pasta a tota hora, però la meva imaginació i el meu temps no donen per més. I ben bona que és!
Cap a les 13.50 i amb la panxa plena tocar dormir una mica. Amb els anys, he experimentat una curiosa habilitat per dormir on sigui. Abans em costava, ara és aclucar els ulls i perdre el món de vista. Us he de reconèixer que dormir, dormim. Descansar ja és una altra història. Cadascú s'ho manega com pot. La majoria portem el coixí de casa i alguns fins i tot una alfombreta per estirar-se al passadís del bus. Res a veure amb aquella primera etapa del Lleida Bàsquet a la LEB (finals dels 90) quan Sergi Grimau o Jaume Comas s'emportaven el matalàs directament...

L'autocar redueix i jo desperto. Són les 16.28 i estem a San Asensio, en una àrea de servei molt a prop d'allà on nostre senyor va perdre les espardenyes...El tema és que com que portem només un conductor, a les quatre hores com a màxim s'ha d'aturar per descansar 45 minuts. A l'anada encara tira que te va, però a la tornada és una put... Visita al senyor Roca, una pantera rosa per matar el cuquet i a esperar que passin els ditxosos tres quarts d'hora...


La bona notícia és que ja som prop de Palencia, on arribem a les 18.56. Hotel Rey Sancho. És un d'aquells hotels que tenen quatre estrelles a la porta, però que passen els anys i encara no tinc clar si les ha penjat algú autoritzat o és a gust del consumidor. En el seu temps potser era la bomba, però ara s'ha quedat vellet...i us ho diu algú que l'any passat entre pitos i flautes hi va estar gairebé una setmana. Aquesta és la nostra habitació. La tele, per cert, no té comandament a distància...


21.30, hora de sopar. Ja sabem el que toca. Com sempre, amanida, arròs a la cubana i vedella.. Clar, que amb l'amanida potser han fet curt. I mira que jo sóc dels que sempre fa la conya que "para mí, menú infantil" perquè sóc incapaç de digerir les quantitats industrials de menjar que es fot aquesta gent.


Tremendo. Enguany, per cert, en @Scaufape diu que està a règim perquè no pot guanyar 14 quilos cada temporada i que menjarà menys. Veurem. De moment, a Palencia ha complert. Però, insisteixo, veurem quan aguanta. En @JuanpiSutina en canvi, va per feina. Com diu el gran Alfons, "dos plats d'arròs, dos bistecs, dues taronges, dos iogurts...i només 84 quilos. Ara m'ho expliques". Té raó. Mira que han arribat a passar jugadors per Lleida, però des de l'època d'Alexis Montás (al final resulta que anava amb accent) no veia ningú amb aquesta capacitat d'ingesta.

Acabem de sopar i tenim visita. Miki Feliu, ex capità del nostre equip i actualment al Palencia, ens espera al hall. Salutacions, una mica de safareig i bon rollo. Enyora Lleida. Normal. No recordo qui va ser que un dia va dir que "a Lleida hi arribes plorant i en marxes plorant". I és així. Per alguns jugadors Lleida, d'entrada, no té cap atractiu i s'ensumen una penitència. Però la realitat és una altra. S'hi troben bé, es senten estimats i aviat els entra l'enyorança. Però són professionals i en el cas d'en Miki, el desgast de la passada temporada i les limitacions econòmiques del club feien difícil la seva continuïtat. Ens desitja sort, la mateixa que nosaltres a ell...a partir de la segona jornada.


Després de fer-la petar una estoneta, cap al catre. Amb el Caufa pactem que primer m'adormo jo (tinc la mania de fer-ho escoltant la ràdio) i després ell (és més de mirar la tele). A veure com acaba la batalla de roncs...

...com el rosari de l'aurora! Fins a les 6.00 encara, però a partir d'aquí un infern. En Sergi i jo som compatibles en moltes coses i difícilment trobaria un millor company de viatge, però no podem dormir junts. Haurem de fer algo...

A les 8.00 toca esmorzar perquè a les 9.45 hi ha entrenament al Polideportivo Marta Domínguez. Ens ve a buscar un autocar de Palencia, perquè d'aquesta manera al Joanet no li cal moure el nostre i tot això que s'estalvia en quilòmetres que després hauríem de recuperar amb més aturades a la tornada.
El pavelló està com el vam deixar i amb els anunciants de sempre. Alguns fan una mica de "yuyu"...


I encara rai, que l'any passat van tenir la mala baba de ficar aquest toblerone davant la nostra banqueta. Entrenem amb normalitat i amb tots els efectius. Les tasques de recuperació de l'Ana (fisioterapeuta) permeten a l'Alfons i en Jose treballar amb relativa normalitat. Igual que Llorente i Arteaga. Quan els jugadors ja estan fent els típics concursos de tir arriba el Palencia. La imatge és dantesca. Sembla la prèvia d'un partit de la lliga d'empreses entre l'equip de la Diputació (per dir alguna casa forta) i la selecció de solters contra casats del poble. Uns van perfectament uniformats de dalt a baix. Els altres, en aquest cas nosaltres, no. Samarretes del Lleida Bàsquet, de Massachussets, Converse, Adidas, Unipreus...un mercadillo. El club faria bé en donar certa uniformitat a l'equip. Qüestió d'imatge.


Físicament, la diferència també és notable. "Son un equipo de hombres", va comentar algú fent referència a la veteranía de Feliu, Fornas, Rejón, Otegui, Bravo, Garrido i companyia davant la joventut de Simeón, Sutina, Vinson, Arteaga, Matiulonis...però s'ha de jugar!
Abans, petita passejada per Palencia i talladet en una terrasseta per fer temps. De moment no plou, però està tapat.

És l'hora de dinar. I el dia de partit el menú és amanida (ara una mica més generosa), pasta i pit de pollastre. La pasta amb salsa carbonara, salsa bolognesa o...salsa xòfer!!! Aquesta salsa no és altra cosa que barrejar les dues anteriors en un poti-poti interessant. Tants quilòmetres i hores de carretera i viatges et fan pensar i l'any passat en un dels desplaçaments al Joanet i al Sergi els va donar per provar aquesta recepta i així s'ha quedat: salsa xòfer. Jo, de moment, aguanto i no l'he tastat.



Amb la panxa fora de perill, o no, toca anar a l'habitació. En condicions normals i habitacions individuals tocaria migdiada, però és el primer partit i compartim la 611. Aprofito per fer l'escaleta de la transmissió, les mencions i començar aquestes línies. Tot plegat se'm fan les 17.32 i acluco els ulls. Poca cosa, una hora després dutxeta i la tarda es complica. Un ocellet em diu que estem a punt de firmar un aler serbi. No em dona temps per moure gaires fils perquè tot just desconnectar amb el whatsapp la notícia surt a twitter. El rebombori us el podeu imaginar... A més, tenim una altra visita il·lustre, ni més ni menys que Jou Llorente, ex del Madrid, president de la Asociación de Baloncestistas Profesionales...i pare del nostre base Sergio Llorente. Una salutació i poca cosa més, que anem de bòlid amb el Andrija Milutinovic i les seves peripècies per l'Estrella Roja. Tothom diu que és un crack, però amb caràcter balcànic.


Serà el primer balcànic del bàsquet professional lleidatà a la pista. En vam tenir un altre, però a la banqueta: el gran Asa Petrovic. Un dia us parlaré d'ell i dels altres tècnics que han passat per l'Onze de Setembre primer i el Barris Nord després. N'hi ha per fer un llibre. De moment us parlo de l'actual, de Juaquín Prado, a qui toca "atracar" tot i que el moment (dues hores abans del partit) segurament no és el millor. Però ens atén. En Juaquín és un paio correcte, educat, professional i sempre disposat a col·laborar. Tècnicament estarem més o menys d'acord i ens agradarà més o menys, però a nivell mediàtic, cap queixa.

Confirmada l'arribada de Milutinovic, ens acomodem a la zona de premsa del Marta Domínguez. En aquest sentit, cap queixa. És un dels pavellons on es treballa millor. Veient la roda d'escalfament es ratifiquen les pors. En condicions normals, ara mateix aquest Palencia és entre 15 i 20 punts superior a aquest Força Lleida. Però s'ha de jugar. I tant si s'ha de jugar! Comencem 0-6, però ràpidament ells capgiren el marcador. El partit és una castanya de dimensions considerables, dels pitjors que recordo després de gairebé 500 enfrontaments entre EBA, LEB, ULEB Cup, ACB, Lligues Catalanes i amistosos. Però ens mantenim vius fins al final. La qualitat que li manca al partit es compensa amb l'emoció i la sensació de "no, si encara la liarem". Va faltar poc. 57-52.

Després de la roda de premsa i finiquitar la transmissió, toca anar cap a l'autocar. Ens trobem jugadors del Lleida i altre cop Miki Feliu. Tenim una sensació estranya. Satisfets perquè Palencia avui ha suat fins al final i no ens havia caigut la mundial, però xafats per la sensació d'haver deixat escapar una bona oportunitat. El cas és que ja ha arribat el menú per sopar:


Efectivament, pizza compartida amb en Sergi i amanida. A aquestes hores, entra bé. Entre unes coses i altres ja som a dissabte. Toca dormir una mica fins Alfajarín, on ens aturem a les 4.22 de la matinada. Com us deia al començar la crònica, aquesta aturada sí que toca allò que no sona. És molt tard i estem a una horeta i poc de casa, però cal parar per complir amb la normativa i en Joanet descansi. També us he de dir que a l'àrea hi ha ambientillo, com gairebé sempre.

Després del descans, sortim cap a Lleida, on arribem als vols de dos quarts de set. Ja està. Primera parada completada. L'equip té molt marge de millora. Nosaltres, també. Ara toquen dos de seguits a casa i seria interessant estrenar-se el més aviat possible. Tenim un equip jove i amb un marge de millora infinit, i és en aquests casos quan abans es necessiten resultats. De moment, a Palencia, bona nit i tapa't. Veurem com va el debut al Barris.

Cap comentari:

Publica un comentari