El cas es que abans d'arribar a Lugo la notícia era que Jose Simeón no viatjava. Les seves molèsties als adductors recomanen descans. Ara i fa tres mesos. Recordo quan el 3 d'octubre pujàvem al bus per anar cap a Palencia i el xicotet ja ens deia que no estava fi, que arrossegava molèsties i que en la seva darrera visita al metge va sorgir la paraula pubàlgia. De moment es va descartar. I el base va jugar la primera jornada. I la segona, també. I la tercera, i la quarta...i així fins la onze quan el dolor era pràcticament insuportable.
Tinc la sensació, i crec que el jugador hauria de tenir-la també, que hem perdut tres mesos. Que durant aquests onze partits ni en Jose s'ha sentit còmode, ni ha pogut ajudar l'equip com a ell li hagués agradat, ni el patiment ha servit per res més que per fer perdre un terç de temporada a un jugador jove que si alguna cosa necessita és recuperar-se per poder jugar i continuar creixent. Si la teoria del club és que els resultats no importen, que no mirem la classificació i el més important és el creixement dels jugadors, no em direu que no és un contrasentit la gestió de la lesió que s'ha fet amb Simeón. Perquè al final ha hagut de parar. I aquesta és l'altra. Els metges recomanen quatre o cinc setmanes de descans. El club diu que no sabia que estava jugant amb molèsties. Juaquín Prado diu que encara no ha decidit si, efectivament, no jugarà els partits amb Melilla i Palencia. I el jugador, i el seu entorn, en mig valorant què fer. Veurem, però menys mal que això ho tenim mal entés i els resultats son "flor de un dia" segons el president.
Sense Simeón, va arribar el moment de l'alternativa per Marc Rubín de Celis, que viatjava a Lugo amb galons de primer equip. El mateix Jose li donava el relleu a la sortida.
en Marc només havia participat de forma testimonial en dos partits. Especialment significatiu va ser el que va passar en el darrer partit a casa amb Logronyo, quan gairebé no va jugar tot i que Jose ja no podia i el partit va ser fàcil.
Evidentment, en Marc no és el Ricky Rubio. Però al final se'l necessita i crec que podria arribar amb una mica més de rodatge. Amb això no vull dir que l'equip se la jugui amb ell, només una mica de coherència. Si els resultats no importen i volem potenciar la gent de casa, s'ha perdut una gran oportunitat. Veurem què passa el dia 29 i el 3 de gener. Però estaria bé que no ens omplíssim la boca de bones paraules i declaracions d'intencions de cara a la galeria.
Afortunadament, el talent que manca a la directiva el tenim a la pista amb un grup de jugadors que, a més, són bona gent. Això genera bon ambient, moltes anècdotes i alguna, amb perdó, putadeta. I si no que li expliquin al propietari d'aquest matalàs...
Ara sí, pugem al bus i carretera i manta. En Joan, el nostre xòfer amb el Josep Maria per aquest viatge, també va d'estrena. Llueix un gorro dels Orlando Magic, tot i que amb el seu 1,50 justet més aviat sembla el pare barrufet. Deixem Lleida amb sol. I nou hores després arribem a la boira de Lugo. Per cert, compartim hotel amb l'Hércules però gairebé no coincidim. Ells juguen a les cinc de la tarda i els horaris són completament diferents.
Tornem a l'hotel i repassem la premsa. Molta informació sobre el partit i ambient de bàsquet tot i que a les cinc de la tarda hi ha un Lugo-Hércules. Entre les pàgines d'esports ens trobem aquesta perla:
Migdiadeta. Curta perquè sortim aviat cap al pavelló. Juguem a un quart de vuit i jo tinc un palpit. De veritat que crec que en la campanada. Com a futuròleg no tinc preu. Sortim amb una empanada brutal i a la mitja part palmem de 19. La segona part la guanyem de sis amb molts minuts de Juampi, Marc i Samu, però fem tard. A la roda de premsa, Prado critica la primera part. Li pregunto com és possible que a la jornada 12 ens continuen passant aquestes coses i diu que no ho sap. Doncs val.
Segon desplaçament consecutiu d'autèntic "bona nit i tapa't".
